Opinió. El Comandante que mandó a parar, el Cafetín Musiquero i el marketing emocional

A mitjans dels anys 70, quan Franco encara no s’havia acabat de morir del tot, hi havia un bar de moda al carrer Santaló on, entre barbuts i progressia variada, tocaven amb tristor els músics sud-americans exiliats a Barcelona.
Allà vam conèixer la música del trobador Carlos Puebla i dues de les seves cançons més emblemàtiques: “Y en eso llegó Fidel” y “Hasta siempre comandante”. Dues peces més conegudes per la seva tornada (ritornello) que no pas pel títol. La primera, diu “se acabó la diversión, el comandante mandó a parar”. La segona diu ” aquí se queda la clara, entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Che Guevara”.
Puebla va començar a cantar a La Bodeguita de en Medio” a canvi d’un simple plat de “moros y cristianos” (arròs blanc amb fesols negres) i va acabar sent el cantant oficial d’una revolució capaç de millorar extraordinàriament el nivell sanitari i educatiu de l’illa, però incapaç de respectar les llibertats individuals i col•lectives dels seus usuaris. Un moviment inicialment més nacionalista, anti-americà i anti-espanyol, que no pas pro-soviètic.
Ara, però, no ens ficarem en aquest esbarzer.
Recordarem, en canvi, una nit llunyana d’estiu, quan sortint del Cafetín una bona amiga hongaresa es va posar a blasmar contra les dues cançonetes i l’embadaliment que ens provocaven. Ella, estudiant estiuenca d’espanyol, vivia a Budapest sota la fèrula implacable del primer secretari del PC hongarès, Janos Kadar, un dictador “elegit” el mateix any que les tropes soviètiques havien envaït Hongria per evitar-ne una sortida unilateral del pacte de Varsòvia. L’Agnès, que, coses del destí, va acabar treballant a l’ambaixada cubana de Budapest, no entenia quina gràcia li trobàvem a aquella colla de camarades d’en Janos Kadar i sobretot, d’en Leònidas Brézhnev, el Secretari General del PC soviètic que havia ordenat aixafar la revolució hongaresa de 1965.
Agnès i nosaltres havíem viscut sota dictadures. Una, feixista, l’altra, comunista. Per a ella, els comunistes eren repressors. Per a nosaltres, els barbuts eren símbol de llibertat. Perquè? Probablement, perquè la imatge i sobretot la percepció d’uns i altres era molt diferent. Els barbuts no agradaven als franquistes. Brézhnez tampoc, però, si més no, representava una certa idea d’ordre, de previsibilitat, que, malgrat el seu poder real, no els inquietava. A la URSS, com a Espanya, el partit únic i els militars representaven l’estabilitat. Els seus jerarques eren conservadors, reaccionaris i militaristes. A Cuba, els barbuts eren idealistes, rupturistes, progressistes i carismàtics. Per els progres barcelonins dels anys 70 no hi havia dubte: els bons eren els barbuts i no es podien comparar amb els soviètics. Pels progres hongaresos, en canvi, no hi havia bons i dolents: tots eren comunistes i, per tant, repressors i prou.
Hi ha determinades imatges, cada cop menys espontànies, que activen els sentiments i emocions de la gent per facilitar la creació d’actituds i sentiments favorables a un producte o servei disponible. D’això, als anys setanta i vuitanta se’n deia propaganda. Ara se’n diu Màrqueting Emocional. Es tracta d’una tècnica que pot ser comunicada, amb intenció o sense, a través de diferents suports, des de la fotografia a les cançons que es cantaven al Cafetín Musiquero.
Però el que es segur és que si l’emoció no respon a una realitat sòlida i perdurable, el sentiment s’acaba pansint. És com les barbes: si no reflecteixen una personalitat autèntica, tard o d’hora, desapareixen.
Perquè o te les afaites o te les afaiten.