Segons explicava l’altre dia l’emprenedor Pau Garcia-Milà en una xerrada organitzada per El Periódico i BBVA, cada segon que passa neixen quatre nadons al món. I durant aquest mateix segon, s’activen 45 iPhone. D’aquesta manera il·lustrava i comparava l’orador la tendència demogràfica i tecnològica del nostre temps en el que, sense cap mena de dubte, la gent passa més estona fent servir aparells electrònics que no pas festejant.
I això és bo o dolent? Això és el que és. I aquesta, probablement no és la pregunta correcta. Si vols tenir idees correctes, recordava Garcia-Milà, has de fer-te preguntes correctes que et portin a unes respostes correctes.
Per exemple, plantejar-te correctament el dilema del pont. Quin és el dilema del pont? Vejam. El director d’una empresa que dona feina a 500 treballadors viatja en un cotxe intel·ligent, quan de cop i volta, tot passant per damunt d’un pont, apareix un grup d’infants jugant tranquil·lament al mig de la carretera. En fraccions de segon, el robot que està conduint (és una manera de dir-ho), ha de decidir si atropella els nens o estimba el cotxe pont avall. En tots dos casos, amb resultat de mort més que probable dels implicats. Cal dir que la decisió, en realitat, no la pren el robot, sinó l’enginyer que prèviament ha hagut de programar-lo imaginant tota mena de situacions possibles.
La resposta emocional seria salvar els nens. I a més a més, en aquest cas, el càlcul matemàtic hi ajudaria. Quatre infants de 10 anys amb una esperança de vida de 90 anys tenen 80 anys de vida activa per davant que, multiplicada per quatre, dona 320 anys de vida. El pobre executiu de 50 anys, en canvi, només té una esperança de vida de 30 anys, comptant que sigui capaç de controlar l’estrès i el colesterol. En aquest cas, el directiu, que per cert no tenia cap culpa que els pares dels nens siguin uns irresponsables, seria el sacrificat. Sobre el paper, això és el que li convé més al món. Sí. Però és el que més li convé al fabricant del cotxe? I al seu comprador?
Posem-ho més difícil: el senyor director general no anava sol. Al seient del davant hi anava la seva filla mitjana de 12 anys i al seu costat hi anava la seva esposa, amb una criatura de 3 anys asseguda a la cadireta que duien al mig. Quines vides prioritzaria salvar el propietari del cotxe, i, per delegació, el robot programat que el condueix? Bé, d’acord, aquesta és molt fàcil. Però encara ho podem complicar una mica més. Suposem que, en comptes de la dona i el fills, els acompanyants del directiu fossin un parell de treballadores sexuals d’alt standing que tornaven amb ell d’una orgia carregada d’alcohol i drogues de disseny. També ho trobeu fàcil?
Doncs anem a fer la pregunta: el programador ha de tenir en compte factors emocionals o únicament racionals? Ha de pensar en el bé de la humanitat o en el bé del fabricant que ven confort i seguretat?
Aquesta és la pregunta. O calla, potser no. I si ens preguntéssim què hauria fet un conductor humà? Perquè al capdavall, és la humanitat la que hem de salvar.
Fa dies que hi penso. Gràcies, Garcia-Milà.