ºVuit, deu i onze, són els milers de persones que també acabaran molt properament a l’atur segons alguns dels càlculs que fan avui els diaris des de les seves portades i punts de vista respectius, arran de les condicions que ha posat “Brussel·les” per accedir al rescat bancari. Vuit mil, segons El Mundo i La Razón; deu mil, segons l’ABC; i onze mil, segons La Vanguardia (tot sigui dit que seguint una línia de major a menor proximitat ideològica amb l’actual govern espanyol). On tothom està d’acord és en què, dins d’aquesta xifra tan variable, n’hi ha una altra de més concreta que no admet interpretacions: la retallada de Bankia ens costarà 6.000 llocs de treball, en números tràgics i rodons. I anar fent.
Es compleix doncs aquell aforisme nefast que diu que qualsevol situació, per dolenta que sigui, encara pot empitjorar més. D’altra banda, ens trobem davant d’un panorama polític complicat, amb un escenari postelectoral difícil de gestionar i novament esquitxat de sospites de corrupció, i, al mateix temps, d’un panorama mediàtic que, segons PRComunicación i a tall d’exemple, acaba de patir una pèrdua de lectors del 25 % en el cas d’El Mundo i d’un 16% en el cas d’El País.
Època de crisi? Crisi d’una època? Savis té l’Església, però no crec que calgui ser gaire savi per veure que aquest malalt no es pot curar amb aspirines, que els pedaços ja no ens tapen les vergonyes i que si badem gaire ja no hi serem a temps. “Què fer, doncs?”, que deia Gramsci. Ara no està de moda parlar de Gramsci, perquè Gramsci era comunista i el comunisme, amb raó, està més desprestigiat que les accions de Rumasa, però penso que cal despullar els pensadors de la seva circumstància política immedita i quedar-se amb aquella part del seu pensament que transcendendeix el seu entorn històric concret.
I en el cas de Gramsci he trobat aquesta reflexió –dura– que tal vegada podríem fer nostra.
“També odio els indiferents… perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a casdascú: com han fet els deures que la vida els ha posat i els posa cada dia, què han fet, i, sobretot, què no han fet. I em sento en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir les meves llàgrimes amb ells… Visc, sóc partidista. Per això odio qui no pren partit, odio els indiferents”.
Era 1917 i ell s’estava a la presó. És comprensible que no estigués gaire content, però segurament tenia raó en una cosa: potser no cal odiar els indiferents, però és absolutament necessari odiar la indiferència.
I, sobretot, anar pensant seriosament què fem.