Maragall ataca de nou. Però ara es tracta d’Ernest, que, presa de gran determinació, es llança a la piscina de l’espinós tema del TC i l’Estatut. Un gran artícle publicat a El País sota el títol de “Construir Catalunya”, que el mateix diari comenta, atònit, en la seva primera pàgina. Convé dedicar una lectura pausada.
Maragall defineix a la “dotzena de juristes” del TC com “aquest grup de ciutadans tan savis” i considera el TC com “expressió última d’un reflex de resistència espanyola”. És a dir, no els dóna cap importància. Considera útil una manifestació “afirmativa” però no de protesta, i proposa posar-se a treballar i deixar de torturar-la ment. Però el millor ve després: l’estabilitat governamental de l’estat, afirma, només pot donar-se a partir d’un pacte de coalició PSOE-PSC.
Això s’anima! Salta d’alegria la vella consciència catalanista del PSC. Creix el desconcert al PSOE. Afina ploma i llengua el PP. Analitzen sesudamente IC i les diferents famílies d’ERC. Somriu Pasqual sota el seu mostatxo. Reflexiona Pujol a grans gambades. Sonen mòbils a dojo. Estaven Montilla i Carod al corrent de l’assumpte? I Puigcercós? On caminava Saura ahir a la tarda? I sobretot, per què ningú, ni tan sols Maragall, aclareix públicament d’una vegada la naturalesa jurídica del Tribunal Constitucional? És un òrgan dependent del poder judicial? ¿Depèn directament del poder polític? ¿Queda alguna cosa de ginet en el bòtil de la nevera?
Només una resposta convincent a aquestes preguntes pot reintegrar sense dolor a les raneres de la nostra soferta rutina d’estiuejant tardà. No perdem les esperances.