Si hi ha alguna cosa que realment pot haver cridat l’atenció als que fa anys que observem de prop la política catalana, és que de cop i volta, tothom s’ha sorprès que hi hagi líders que diguin exactament allò que pensen. Fa una pila d’anys, quan jo era un jove periodista de mitjans, interessat per diferents motius en l’estat lliure associat de Puerto Rico, vaig entrevistar Juan Mari Brás, president i fundador del PSP, independentista i socialista, que em va dir una cosa que mai he oblidat: ”En el corazón de cualquier autonomista late un independentista que no se atreve a serlo”.
Me n‘he recordat ara, tot llegint el blog del socialista Joaquim Nadal, on diu que si fos candidat a diputat del proper Parlament de Catalunya (que ja ha dit que ho serà), no tindria cap problema en acceptar un marc d’independència on seguir defensant la seves propostes polítiques. És a dir, que la ideologia és una cosa i la identitat jurídica o emocional n’és una altra.
En la mateixa direcció s’ha pronunciat el dirigent Manuel Bustos, quan ha dit que el PSC és un partit tan gran, tan gran, que hi caben totes les sensibilitats nacionals: els independentistes, els federalistes, els confederals i els nens de la primera comunió, perquè l’important és el projecte socialista, sigui quin sigui el marc polític on s’hagi de desenvolupar. És bo d’observar que al seu costat, a l’alcalde de Lleida i responsable de cohesió territorial del PSC, Àngel Ros, se’l veia somrient, sorneguer i ves a saber si content d’haver guanyat alguna batalla secreta.
Prèviament, el president Mas havia dit que possiblement convocaria unes eleccions anticipades, que finalment ha convocat a despit de les prediccions de determinat equip de savis habitual que pul·lula per les tertúlies. Han començat, doncs, les sorpreses. D’entrada, tenim un dirigent que fa allò que diu que farà. No hi estàvem acostumats, francament. I això ha fet que els que tenen expectatives d’augmentar els seus vots s’hi posin de cara i els que saben que els hi baixaran, s’hi posen d’esquena. I d’aquests, n’hi ha uns que encara van amb la boca oberta i uns altres que ja han engegat la fàbrica d’idees per no quedar-se fora de joc, sigui quin sigui el final de la pel·lícula.
Una pel·lícula que promet ser-ho tot, llevat d’avorrida.
Ara que ja havíem après a dir “flim”.