Que et visiti una colla d’estudiants de periodisme i et comencin a fer preguntes, tal vegada és una experiència enriquidora per a ells, però ho és sense cap dubte pels amfitrions. Cada pregunta expressada, cada interrogació no verbal, cada assentiment o cada reticència és un estímul que obliga a endreçar les idees, trobar explicacions lògiques a la teva conducta professional i reformular el teu argumentari vital.
Els estudiants de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona que ens van visitar altre dia, acompanyats pel professor i col·lega Andreu Farràs, volien saber, en definitiva, com un periodista pot esdevenir comunicador, i encara més, empresari d’un agència de comunicació, sense fer grinyolar els principis deontològics de l’ofici. Una vella i bella qüestió gremial que ens va tornar a escalfar el cor.
“M’agrada que em faci aquesta pregunta”, vam estar a punt de respondre. Perquè la resposta és fàcil. I val tant pels periodistes de fonts (nosaltres, els comunicadors) com pels periodistes de mitjans: es tracta de no dir mai mentides. El periodista que diu una mentida, encara que només sigui una, és home mort. L’agència de comunicació que expliqui sopars de duro, n’acabarà explicant ben pocs. Ara, això no vol dir que tothom expliqui sempre tot el que sap. Entre altres coses, perquè potser no se n’està prou segur. Però, gairebé sempre, per una qüestió de simple subsistència. I això val tant pels periodistes de mitjans, que treballen en empreses que tenen els seus propis interessos polítics i econòmics, com per periodistes de fonts que treballen en agencies de comunicació, que viuen dels seus clients.
Tothom té clients. Tothom té una marca personal o col·lectiva. Tenim un amic i antic col·laborador d’InterMèdia que quan parlem d’aquestes coses, recorda una cançó d’en Peret que diu: “que levante el dedo el que no venda ná”.
En qualsevol cas, es tracta de no vendre material falsificat, caducat o robat. Més o menys com passa en totes les professions i empreses que volen subsistir, des que el món és món.
