Iniciem un any incert amb dues convocatòries que afectaran sensiblement el nostre nivell emocional: eleccions al Parlament de Catalunya i eleccions a la presidència del Barcelona Futbol Club. Política i futbol. ¿És cert, com diu Toni Aira a “La política de les emocions”, que un cop assumida la politització del futbol, ara estem vivint la futbolització de la política?
Ho sabrem de seguida, en rigorós directe, a través dels dos cicles específics programats en format Online aquest mes de gener per a la nostra petita comunitat de clients i amics d’Intermèdia.
En temps de pandèmia i visionat compulsiu d’informatius i sèries de televisió, de vegades semblaria difícil diferenciar la ficció de la realitat. Com exemple extrem d’aquesta afirmació tindríem la recent ocupació del Capitoli de Washington a mans de hooligans trumpistes, que ens va tenir un munt d’hores pendents de televisions locals i internacionals.
Pot passar alguna cosa semblant a l’estat espanyol? Perquè veiem tantes sèries? Què busquem quan les consumim? Entreteniment? Emocions? Identificació i/o rebuig personal amb uns o altres herois de la pantalla? Igual que quan veiem jugar al Barça, oi? I no serà que quan veiem debats o altres programes informatius de contingut polític també ens hem acostumat a buscar-hi emocions, distracció i identificació o rebuig personal amb els diferents protagonistes?
Si això fos veritat, les fronteres entre futbol, política i espectacle s’haurien tornat molt primes. Tal vegada, com diu Aira tot citant Victòria Camps, la clau seria “harmonitzar” emocions i raonaments de manera equilibrada, atès que els sentiments són de fet, els que ens han de motivar a actuar racionalment.
I, sobretot a comunicar-nos correctament, tenint en compte que la bona comunicació és una de les bases principals de la convivència.
Bon any i bona sort!