Albert Einstein va dir que si només tingués una hora per resoldre un problema del qual li depengués la vida, faria servir els primers 55 minuts en formular la pregunta correcta i els altres 5 minuts en resoldre’l. Dit d’una altra manera: la vida intel·ligent depèn de la informació, i sobretot de la informació de qualitat.

Fer bones preguntes mai ha estat fàcil. Es poden obtenir bones respostes sense haver fet bones preguntes?

Diuen els experts que els nens i les nenes (d’ara endavant, els nens) solen fer unes 40.000 preguntes abans d’assolir l’ús de la raó, que és un estadi que apareix entre els set i els nou anys d’edat, quan el pensament màgic ha anat sent substituït poc a poc per la raó lògica. És a dir, quan les criatures comencen a mirar-se els Reis d’Orient d’una altra manera i l’Església considera arribat el moment de rebre la primera comunió, un sagrament que teòricament marca l’inici de l’edat adulta, tot i que, paradoxalment, contingui més elements màgics que no pas racionals.

En qualsevol cas, són les respostes a aquestes 40.000 preguntes les que permetran que els nens adquireixin una capacitat d’anàlisi adequada a les seves necessitats de creixement. Els nens no estan obligats a formular les preguntes com ho faria un adult, ni els ignorants (i poc o molt tots en som) com ho faria un entès. Però els adults i els entesos sí que estan obligats a respondre amb la major precisió possible, per no enredar les criatures i ajudar-les a créixer adequadament.

Però la interrogació és una eina d’aprenentatge que a mesura que va perdent la innocència provoca respostes cada cop més i més interessades, que el receptor ha de saber valorar i contextualitzar.

Aquesta és justament la missió del periodisme i la comunicació: fer bones preguntes i quedar-se amb les bones respostes, rebutjant-ne les dolentes.

Ningú va dir que seria fácil.

Que tingueu un bon mes de juny.