Llegíem ahir un post d’en Marc Vidal que prediu l’ocàs d’una de les figures aparentment més avançades de la comunicació en el camp de la moda i la venda al detall, els “influencers”. D’aquí uns anys, ve a dir, no caldrà que pensis què t’has de posar demà al matí quan surtis de casa. Tindràs un assistent virtual que, segons les activitats previstes al teu calendari, triarà per tu la roba, el calçat i els complements que necessitaràs. No serà igual si te’n vas de viatge que si te’n vas d’excursió; si tens un dinar de negocis que si tens una cita romàntica; si plou o si fa sol; si farà fred o si farà calor. I no solament t’organitzarà l’armari i les mudes, sinó també les compres. “Falten mitjons, però no t’amoïnis, que jo te’ls compro i demà ja els tindrem a casa”.
Diu l’autor que s’atabala molt quan ha de pensar què posar-se. M’agradaria saber quant s’atabalen, si és que s’atabalen, les grans firmes de moda que tenen botigues a peu de carrer quan llegeixen aquestes coses. Pels “influencers” ja no pateixo tan, perquè son gent acostumada a reinventar-se contínuament i estic segur que trobaran la seva pròpia sortida.
Però nosaltres, ¿estem realment preparats per un canvi cultural tan radical? ¿Acabarem desenvolupant alguna mena d’afecte pel nostre assistent virtual, de mateixa manera que l’hem sabut desenvolupar per la farmacèutica de la cantonada? Ens hi acabarem enamorant com el pobre Joaquim Phoenix s’enamorava de la veu d’Scarlett Johansson a “Her”?
Llegint el post em va venir al cap el record d’una visita de treball que vaig fer la setmana passada amb la responsable d’innovació d’Intermèdia, Aina Rodríguez, a una agència amiga d’intel·ligència artificial que es diu Gestoos. Els seus responsables, Pau Molinas i Jorge Juan, ens van explicar com s’ho fan per interpretar el llenguatge gestual d’una persona situada davant d’uns sensors capaços de captar desitjos o necessitats no expressades verbalment. Per exemple, si et treus la jaqueta, et baixa la temperatura de la calefacció. És evident que per aconseguir-ho s’han hagut de codificar prèviament una quantitat ingent d’expressions facials i corporals i fins i tot estats d’ànim que, a més a més, encara són diferents en algunes cultures diferents. “Desmond Morris”, em va sortir de l’ànima. “Antropologia en estat pur!”
Potser sí que ens acabarem enamorant de tanta innovació. Al capdavall, la gent tenim tendència a enamorar-nos de tot allò que ens fa la vida més intel·ligent i més amable.
I, com diem sempre, sense respiració no hi ha vida, però sense comunicació no hi ha vida intel·ligent. Aquí, a Intermèdia, ja fa dies que l’hi estem donant voltes.
Feliç febrer a tothom.