Intermèdia Confidencial amb Antonio Franco: La premsa en crisi

Diaris una mica més cars, més ben fets, amb menys paginació, però amb més informació sensible; amb menys treballadors, però més ben pagats, i amb menys servituds públiques i privades és el model de premsa escrita que el periodista Antoni Franco albira per una desitjable sortida de l’actual crisi del sector. Una crisi que no està únicament referida a la crisi econòmica general, si no que té el seu origen en tot un seguit de causes mal diagnosticades entre les que hi destaca l’aparició d’edicions digitals gratuïtes, que són simples canvis de suport d’una informació idèntica. “Cal fer una informació de més qualitat i profunditat de la que arriba a través de la TV i la ràdio”, assegura. Aquestes són les principals afirmacions de Franco en el decurs de la vint-i-sisena sessió d’Intermèdia Confidencial, del proppassat 10 de febrer, que reprèn el cicle.

“El paradigma en què tothom confiava fa poc, de pocs diaris de pagament i de qualitat i diaris gratuïts, no ha funcionat”, diu. “L’enfonsament dels gratuïts és espectacular i la publicitat als mitjans escrits tradicionals ha caigut en picat, mentre la pressió dels anunciants públics i privats és cada cop més forta i els diaris han acabat traint al lector en obligar-lo a descodificar-los per entendre què passa”.

Per a Franco, “la gent vol informació de qualitat, i aquest tipus d’informació té un cost” que els lectors han d’estar disposats a pagar, ara que “la gent està cansada dels fulletons informatius”. El model de premsa gratuïta és insostenible, però cal saber que els grans grups editorials tenen impremtes on es fan aquestes edicions gratuïtes i, per motius evidents,, tampoc estan interessats en deixar-ho.

A més, segons l’ex director d’El Periódico, els MMCC no s’han adaptat al canvi. Davant el fenomen Internet, van cometre l’error de donar primer un accés totalment gratuït als lectors dels mateixos continguts que es trobaven al diari pagant més tard, en adonar-se de la probable pèrdua de públic que aquesta situació els anava a provocar, van voler cobrar pel servei, però la gent ja havia entès com un dret la informació a cost zero. Per sobre d’això, Internet també ha acabat amb el rol dels diaris com a “prestadors de serveis”; cada cop té menys sentit buscar vivenda, treball o la cartellera en les pàgines del diari, perquè es troben ràpidament a la xarxa.

D’altra banda, hi ha una percepció general de que els MMCC formen part de la classe governant del país, o si més no, de la seva classe dirigent, amb els seus propis interessos polítics, empresarials i comercials, que fan que la seva objectivitat estigui sempre sota sospita. El fet que hi hagi grans empreses al seu darrere, i que alguns grups cotitzin a borsa, tampoc hi ajuda gaire. En paral·lel, diu Franco, “la visió de la premsa sobre la crisi econòmica està condicionada per la situació de pessimisme i crisi que es viu en els propis mitjans”.

La conclusió a la que arriba Franco és que “les empreses periodístiques podran funcionar si només es dediquen al periodisme”. S’ha d’apostar per la coherència, i aconseguir que els periodistes tornin a tenir il·lusió per la seva feina, en exercici de la seva responsabilitat com a referents per a l’opinió pública, o tot plegat acabarà en una situació que Franco qualifica de lamentable. Un exemple de l’efecte pervers que Franco assenyala és el tractament informatiu de l’apagada elèctrica de Barcelona l’any 2007.

Un cop acabada la seva exposició, els presents enceten un interessant debat sobre l’entorn polític i econòmic dels MMCC i, en acabat, coincideixen en la necessitat de considerar tota crisi com una oportunitat. En aquest cas, la oportunitat d’acabar fent les coses ben fetes, que tampoc és tan difícil.

Data de la trobada: 10/02/2009