Explicava el professor Oriol Amat en un dels nostres darrers Intermèdia Online que cada sis o set anys, nou a tot estirar, la humanitat contemporània viu una gran crisi econòmica global, més aviat provocada per la cobdícia i la manca de control públic, que no pas per les catàstrofes naturals, les guerres o els virus.

En un sentit semblant, l’historiador Yuval Noah Harari escriu a “Homo Deus” que els pitjors enemics ancestrals de la humanitat són la fam, la guerra i la pesta. Tres desgràcies, afegeix, que no havien estat mai tan minimitzades ni tan controlades com ara.

Quin seria, doncs, el principal enemic actual de la humanitat, encara supervivent d’antigues civilitzacions prehistòriques? Tal vegada l’odi? L’aversió a la diferència? La polarització ideològica? No serà més aviat una polarització d’interessos enfrontats, disfressada de grans idees capaces d’emocionar masses de gent que ja no tenen gaire por a morir a causa de la fam, la guerra o la pesta?

Vivim assetjats per grans fàbriques de producció d’imaginaris col·lectius a través dels mitjans i les xarxes de comunicació social. Aquestes maquinàries han aconseguit, per exemple, que als Estats Units s’hagi produït un canvi sociològic substancial, recollit pel professor Pablo Aguiar Molina en un “paper” recent del Cercle d’Economia, que diu que als anys 60 tan sols un 1% de la població enquestada deia que se sentiria incòmode o si un fill seu o una filla seva es casés amb un votant del partit polític contrari. Avui aquest percentatge arriba al 38%, explica. “I no tot és per culpa de Trump: la tendència és anterior al seu mandat”.

Què ens està passant, doncs? Quin paper hi han jugat els mitjans de comunicació, els agitadors de les xarxes, els tertulians de quota, els fabricants d’històries de pa sucat amb oli, en un món que ja tem més l’avorriment que no pas haver de patir una fam improbable, una guerra mundial que ja no interessa als mercats o una infecció vírica que sembla que ningú s’acaba de prendre seriosament?

Tal vegada aquest avorriment hagi convertit la política en espectacle, els partits en catch all parties i la comunicació en instrument de tot plegat. Potser hagi arribat l’hora de tornar a posar a cadascú al seu lloc i recordar que la política és un servei públic noble, exigent i respectable i que el periodisme i la comunicació són vehicles nogensmenys nobles i necessaris per ajudar-nos a conviure constructivament entre persones i col·lectius diferents. 

Sortosament, d’exemples de polítics i de comunicadors lliurats a aquesta admirable missió n’hi ha una pila, encara que el soroll que fan els més cridaners no ens els deixin sentir prou bé. 

Caldrà afinar més l’oïda. 

Que tingueu un feliç mes de novembre.