Partint de la base de que la comunicació no verbal és la més potent de totes, els teòrics la classifiquen en indicial, icònica i simbòlica. La primera és un simple senyal: “calla”, “digues”, “atura’t”. La segona representa una idea o una marca. La tercera és aquella de la qual darrerament Catalunya en va plena.

Diu el professor Fernando Prieto Arellano (Universidad Carlos III)  que en qualsevol guerra, i per extensió, en qualsevol conflicte, els símbols tenen un valor fonamental per entendre els plantejaments dels grups en combat i els dels que els pateixen. I posa els exemples de la creu esvàstica pels jueus o la KGB pel russos antisoviètics.

A la llarga, però, els símbols no representen allò que l’emissor volia dir sinó allò que el receptor entèn. Originàriament, l’esvàstica és un signe solar amb que els hinduistes representaven l’evolució i la involució de l’univers, un senyal de bona sort que fins i tot duen enganxada al pit algunes imatges de Buda. Res a veure, doncs, el terrorisme nacionalsocialista.

Un altre cas de significació diametralment oposada i més proper és el dels llaços grocs que tan proliferen darrerament en baranes i converses de casa nostra. Yellow Ribbon és una cançó nord-americana que en realitat es diu “Tie a yellow ribbon round the ole oak tree”, que va assolir el primer lloc del hit parade USA l’abril de 1973  i s’hi va estar quatre setmanes, amb unes vendes de tres milions de còpies en tres setmanes. La interpretava Tony Orlando amb els Dawn i explicava l’amor d’una esposa que rep el marit acabat de sortir de la presó amb una gran profusió de laços grocs lligats a un roure proper a casa seva. L’ex pressoner li havia demanat que si encara l’estimava n’hi lliguès un com a senyal.

Es tracta doncs d’una història d’amor, que els independentistes mutatis mutandi han fet servir com a protesta per l’empresonament dels seus líders, i els antiindependentistes com una agressió intolerable a la unitat d’Espanya.

I què vo dir tot això? Si responguès Ramon de Campoamor, diria que “en este mundo traidor nada es verdad ni es mentira, todo es según el cristal con que se mira”.

Però si contestés un comunicador com ara nosaltres, posem per cas, diria que els símbols són missatges que s’han de gestionar adequadament, si no vols que acabin tenint una significació pública distinta a la que pretenia el seu creador.

Feliç mes d’abril a tothom!