Hi ha una antiga llegenda cherokee que parla d’una conversa entre un avi i un nét al voltant de la por i el coratge. L’home explica al nen que tothom porta dos llops dins del cos. Un du el nom de la Por i l’altre el del Coratge i sempre estan en lluita. “I qui acaba guanyant?” demana el nét. “Guanyarà el llop que tu alimentis” respon l’avi.

La por a prendre decisions, d’equivocar-se, de ser criticats són, probablement, l’aliment principal del llop Poruc. La comunicació, la responsabilitat social i el lideratge compartit serien, en canvi, els plats principals de la dieta del llop Valent.

“La reputació és un risc que cal gestionar”, diu el professor Jordi Xifra. El pitjor risc és no gestionar-la, diem nosaltres. Ara, en temps de pandèmia, ha crescut la popularitat de metges, infermers i de tot allò que primer Antonio Gramsci i més properament Ovidi Montllor en deien “classes subalternes”. Les que fan funcionar la salut, la intendència i altres coses essencials, com els subministraments d’aigua, llum i electricitat, per posar alguns exemples.

La millor gestió de crisi és la que està prevista? Fins ara sí. Però en el cas que ens trobem, no hi havia res previst. Com deia el president del Gremi d’Hotels de Barcelona, Jordi Mestre, en un dels nostres IM Confidencial Online, no hi pot haver experts on abans ho hi ha hagut experiència. Les generacions actuals no han viscut cap guerra (el dia de maig s’havia de celebrar a la plaça Roja de Moscou el 75é aniversari de l’acabament de la SGM), ni cap gran plaga sanitària de dimensions bíbliques, llevat de l’aparició de la SIDA als anys vuitanta.

Aquesta és doncs la gran crisi mundial del nostre temps. Quins països en sortiran reforçats i quins altres perjudicats en matèria de reputació internacional? Hi ha alguns analistes, com Martin Wolff, del  ‘Financial Times’, que lamenta que aquesta pandèmia hagi coincidit amb el protagonisme de dues grans superpotències mundials, Xina i els Estats Units, que en matèria reputacional són dos gegants amb peus de fang. Ser un superpoder no té res a veure amb ser el pinxo de la classe, ve a dir. Per ser un líder de debò no n’hi ha prou amb la força bruta, cal que els altres t’hi considerin.

Ho és un president negacionista que recomana injeccions de lleixiu als infectats? Ho és un altre que triga tres setmanes en reconèixer el problema i no evita la seva expansió des del seu país a tot el món? Quina mena de líders mundials “tenim”? Autoritaris? Narcisistes?

Sant Mateu (7, 15-20) diu que per les seves obres els coneixereu.

Nosaltres afegirem, amb humilitat, que per la seva manera de comunicar-les, també.

Que tingueu un bon mes de maig!