Ernest Maragall va néixer en una família de set germans. Net del poeta Joan Maragall i germà del polític Pasqual Maragall. Va estudiar a la desapareguda Escola Virtèlia de la qual també van ser alumnes Jordi Pujol, Miquel Roca o Narcís Serra. De petit jugava a futbol al Club Júnior de la Diagonal i el seu entrenador era Jordi Carrasco, fill del polític Manuel Carrasco i Formiguera de qui l’historiador Lluís Duran n’acaba de fer un llibre sobre “el seu pensament i acció per una Catalunya lliure i socialment justa” amb pròleg de Quim Torra.
Maragall arriba just de temps a l’hotel H10 de Barcelona. Deu ser cosa de les votacions del Parlament o potser també de la mobilitat a la Via Laietana… Entra, riu i saluda a tots els convidats. Amb americana i camisa blava, però sense corbata. Es fa la tradicional fotografia amb el Toni Rodríguez, l’Albert Ortas i l’Aina Rodríguez. Comença l’últim Intermèdia Confidencial de l’any en una d’aquelles grans taules que fa patxoca i molt Nadal. No hi falta tampoc l’arbre més típic d’aquestes dates amb llums i figuretes.
Aquest cop, l’entrevista la farem després del dinar. Un àpat on es parla de l’ABC de Barcelona i fins a 10 manaments més, entre els quals s’inclouen la mobilitat, la seguretat i la neteja, la cohesió, l’educació, la cultura o la complicitat, entre d’altres. “Lideratge és assumir la responsabilitat personal i col·lectiva, complicitat és sortir del cau”, assegura. Un avís per als lectors de management: liderar no és manar, de la mateixa manera que manar no és liderar. Maragall ho té molt clar: “Manar és el contrari de governar”. El candidat a l’alcaldia de Barcelona avança que ell vol governar per tal que la capital catalana sigui “subjecte social i polític” en un context de realitat econòmica “molt potent”. Tant la ideologia com les conviccions fa anys que les porta de família i de casa, però aquest cop sembla que potser deixarà alguna cosa al despatx. Alguns dels convidats diuen que és un polític molt teòric, però que l’experiència avala la seva pràctica.
Maragall vol que la capital catalana sigui “subjecte social i polític” en un context de realitat econòmica “molt potent”
La trajectòria política d’Ernest Maragall és llarga. Pràcticament tant com totes les anècdotes que han marcat la seva vida. Va estudiar Econòmiques i va començar en el món del màrqueting i la publicitat en empreses com Nestlé, Reclamo i Lucta, però molt aviat va descobrir quina era la seva veritable passió.
La vida política
-Amb el permís del màrqueting i la publicitat, la seva ha sigut sobretot una vida política.
– Quan vaig començar hi havia un interès bàsic en qüestió: la democràcia i la llibertat. Hi havia de ser i posar-m’hi per intentar revertir una situació d’opressió de la dictadura i amb una evident ambició de recuperar la dignitat col·lectiva. A partir d’aquí ja em va dominar el concepte de servidor públic en els àmbits tècnic, informàtic, de gestió i de responsabilitat municipal.
En tres paraules: democràcia, llibertat i servidor públic. Maragall va militar al Front Obrer de Catalunya (FOC) per lluitar contra el franquisme, va participar en la fundació del Partit Socialista de Catalunya (PSC), va ser gerent de l’Institut Cartogràfic de Barcelona i director general de l’Institut Municipal de l’Informàtic, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat del Parlament de Catalunya i del Parlament Europeu, conseller d’Educació i conseller d’Acció Exterior. Diuen que el famós Pacte del Tinell que va ser la llavor del tripartit (PSC-ERC-EUiA) va ser també obra seva. Coses del destí o de la política, va canviar el PSC per ERC i ara n’és el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona. Després parlarem d’aquesta transició política.
-Quedi’s amb un bon record que hagi viscut com a polític.
La responsabilitat com a conseller d’Educació que va ser apassionant i exigent i la responsabilitat com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona amb la funció de representativitat territorial al districte de Sant Andreu que va ser molt gratificant. Ser parlamentari europeu a Brussel·les va ser la plasmació més gran de l’interès del servei públic. Em vaig aproximar a un univers molt potent d’institucions, presa de decisions i representació. De fet, és un univers que no coneixem i valorem prou, però que és molt important.
El missatge de la importància d’Europa ja está donat.
Del PSC a ERC
– I un mal record?
-El trencament. L’evidència que un projecte polític basat en unes conviccions i uns objectius s’estava esmicolant. Alguns ho vam considerar incoherent i contradictori amb la raó per la qual hi érem.
– Va cofundar el PSC i molts anys després va deixar el partit.
– Quan el PSC va prendre decisions contradictòries amb el seu origen i la seva voluntat de fons. El procés de trencament no va ser fàcil ni agradable, però era inevitable.
Nota d’hemeroteca: Ernest Maragall va deixar de militar al PSC a mitjans d’octubre de 2012 després de trencar la disciplina de vot del seu partit al Parlament. Una decisió que va anar acompanyada de la voluntat d’impulsar el projecte del Partit Català d’Europa que ja havia registrat Pasqual Maragall. Els motius? Vells coneguts com el pacte fiscal, la hisenda propia, el dret d’autodeterminació de Catalunya… I els camins de la política que sovint són també inescrutables el van portar anys després fins a ERC. Aturem-nos aquí.
El procés de trencament amb el PSC no va ser fàcil ni agradable, però era inevitable. ERC era i és l’espai central de trobada amb objectius de llibertat i expressió de la personalitat catalana i amb valors que venen del socialisme, l’ecologisme o el feminisme
– Per què va entrar a ERC?
– ERC estava en condicions de representar un espai de centralitat i transformació social des d’una perspectiva progressista. Amb uns objectius de llibertat i expressió de la pròpia personalitat catalana des de la pluralitat, el respecte i la voluntat d’incorporar valors que venien del socialisme, l’ecologisme o el feminisme. Era i és l’espai central de trobada des d’una voluntat de progrés i transformació de Catalunya. Vaig retrobar allò pel qual havia treballat durant molts anys.
Ernest, segons Pasqual
Just en aquest moment arribem al clímax de la conversa, però tornem als orígens familiars. No es pot entendre la trajectòria d’Ernest Maragall sense el seu germà Pasqual Maragall. I viceversa.
-Qui ha estat el seu referent polític?
– Pasqual Maragall ha sigut un referent per a mi i per a tothom. També Barack Obama que expressava una voluntat de transformació, tot i que no va saber o no va poder reeixir-la dins la realitat d’un sistema polític amb límits.
Del “Yes, We Can” d’Obama al “Yes, Barcelona Can”de Maragall.
-Què suposa la família per a vostè i en especial, el seu germà Pasqual?
– L’oportunitat de compartir afanys i projectes en el sentit més tangible. Treballar dia a dia per una causa. La lleialtat per a una definició del país, tant pel que representava Catalunya com el catalanisme.
Just en aquest precís instant recordo un article de la companya Meritxell M.Pauné titulat Ernest, segons Pasqual. Dues trajectòries vitals que han anat de la mà. El germà gran va deixar per escrit a Oda inacabada. Memòries (Magrana, 2008) que “l’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest” tot recordant que “el meu germà Ernest ha estat molt sovint un personatge clau per a mi, tant en la vida familiar com també en la política catalana, Malgrat que ell sempre ha volgut aparèixer el mínim possible… Per les seves mans han passat molts fils que han configurat la Barcelona i la Catalunya actuals i podria dir el mateix del seu paper al PSC”.
Amb en Pasqual vam compartir afanys, projectes i la lleialtat per una definició del país i del catalanisme
Encara una referència més. A la biografia autoritzada de Pasqual Maragall escrita per Luis Mauri i Lluis Uría titulada La gota malaia (Edicions 62, 1998) s’explica que “L’Ernest sempre ha estat entre els bastidors de la carrera política d’en Pasqual. Sempre ajudant el seu germà gran, protegint-lo en situacions de crisi, aconsellant-lo i analitzant informació, enquestes i possibilitats, esbrossant-li camins, cobrint-li la rereguarda.” No hi falten conceptes com la disciplina, la reflexió, la cultura de l’esforç, el treball en equip, la intel·ligència emocional o la família.
El tren de Barcelona
Tornem al present i més concretament, tornem a la realitat barcelonina. Agafant el testimoni del seu germà gran, Ernest Maragall es va presentar a l’alcaldia de Barcelona l’any 2019. Va guanyar en vots, però va perdre en tacticisme davant l’actual alcaldessa Ada Colau que va ser investida amb els vots de Manuel Valls. Maragall farà 80 anys aquest pròxim 5 de gener però lluny de deixar la política, s’hi tornarà a presentar. Diuen que l’edat és només una xifra i sinó que li diguin a Joe Biden que ja ha fet els 80. Aquest és segurament el seu últim tren per ser alcalde de la capital catalana que el va veure néixer i que tantes alegries olímpiques ha donat a la seva família.
– Què canviaria com a alcalde de Barcelona?
– Massa coses…
– Anem per prioritats.
– Canviaria el caràcter i la relació entre la institució i la ciutadania. Canviaria l’orientació de fons respecte el què és la construcció d’una societat cohesionada i amb equitat interna. Si acceptem la desigualtat, acceptem una ciutat insegura.
– Quins són els projectes estratègics per a la ciutat?
– No es tracta d’improvisar una llista, hi ha molts projectes sobre la taula: la Copa América, el Mundial d’Atletisme… I no només han de ser esdeveniments esportius. El millor projecte és que Barcelona torni a ser una referència real i admirable com a ciutat. Hem de ser capaços d’influir en allò que Europa promou i estimula com a ciutat i fenomen urbà. Volem ser LA CIUTAT.
De Victus a Galileu
Abans d’acabar, un parell de preguntes més:
– Un llibre?
– Victus (La Campana, 2012) d’Albert Sánchez Piñol.
-Un racó preferit de Barcelona?
– N’hi ha molts, però em quedo amb el carrer Galileu. D’allà sortien les manifestacions dels anys 70.
La sala de l’hotel on s’ha celebrat el dinar ja s’ha buidat. Ens hem quedat Ernest Maragall i un servidor parlant entre llibres de la recepció i amb l’equip d’Intermèdia compartint sensacions del dinar. Un últim convidat li pregunta a Maragall pels altres candidats a l’alcaldia i ell respon: “Com més serem, més riurem”. Tot un clàssic venint d’un home que tant a la política com a la vida les ha vist pràcticament de tots els colors. 80 anys donen per a molt. Maragall marxa com ha vingut, a corre-cuita. Ja l’esperen al Parlament i abans de marxar em recorda que no es vol saltar cap votació. La democràcia és un exercici i un compromís de quotidianitat. “Qui s’atreviria a afirmar que sabem tot allò que s’ha de saber”, que deia un científic com Galileu.