Hi ha vegades, que per molt definitiu que sembli, el divorci no és inevitable. I quan ho és, és perquè una de les dues bandes, o les dues a l’hora, consideren que assumir les conseqüències, sempre doloroses, del divordi, és millor que seguir suportant una convivència que veuen impossible. L’altra dia, en Xavier Sala Martin publicava un article sobre le dret a la felicitat, que és un dret consagrat a la constitució dels Estats Units que fins ara tothom es prenia en plan de conya i que ara, tanmateix, pren una significat ben especial que comença a considerar-se imprescindible.
La meva experiència -sortosament contemplativa- diu que en un divorci no hi ha bons i dolents. Tothom és bo i tothom és dolent en un moment determinat de la pel·lícula. El que hi ha, per part del que pren la decisió de separar-se, és molt cansament, força pena pel que hauria pogut ser i al final no ha estat, i moltes ganes de tornar a començar.I per part del diguem-ne abanodonat, és, sucessivament, sorpresa, negació de l’autencitat del desig de l’altre, ràbia i finalment, hostilitat, o en el menys dolent dels casos, indiferència.
Tot es pot salvar si no es perden les formes. Fins i tot, la propia existència de la parella com a tal. Però quan les coses es compliquen definitivament és quan apareixen les males maneres, els insults, les desconsideracions, la violència verbal i fins i tot física.
Esperem, pel bé dels fills, que cap dles dos li aixequi la mà a l’altra, i si pot ser, ni tan sols li alci la veu. Seria massa dolorós.