Cansat de llegir frases rituals sense solta ni volta, el Cardenal Thomas Lawrence es treu les ulleres, mira un auditori curull de sotanes, birretes i ambicions personals i de sobte parla dels perills de la certesa: el Sant Pare és mort i el degà del Conclave que ha de triar successor a la “sede vacante”, demana a Déu Nostre Senyor que l’“home” elegit sàpiga dubtar, puix que el dubte, diu, és essencial per a una fe viva i autèntica.
I per a una vida sana i comunicativament intel·ligent, afegim nosaltres.
L’escena recull el missatge principal de “Conclave”, la pel·lícula de Richard Berger basada en una novel·la de Robert Harris, interpretada per Ralph Fiennes, Stanley Tucci, Sergio Castellitto i Isabella Rossellini, entre d'altres, que convé observar amb atenció en un moment històric en que la construcció del relat depèn en gran mesura d’interessos polítics i econòmics molt concrets.
És clar que de dubtes n’hi ha de moltes classes. Hi ha el dubte que el predicador nord-americà Barnabas Piper (per cert, divorciat i fill d’un altre pastor), considera “dubte incrèdul”, que és el que tenen les persones que mai estan disposades a creure en res, i hi ha el dubte creatiu.
Els primers són els que viuen seguint aquell aforisme que diu “pensa malament i l'encertaràs”. Una actitud que els psicòlegs Verónica Rodríguez Orellana i Ernesto de Antonio Hernández (Expansion 24-10-2008) qualifiquen de pessimista, primària, obstinada i autodefensiva. És a dir, una actitud que no porta enlloc.
Però també hi ha el dubte positiu. El dubte racional. El dubte necessari. “Aprendre a dubtar és aprender a pensar”, va escriure el poeta mexicà Octavio Paz (premi Nobel de Literatura 1990). És el dubte que fonamenta l’esperit crític de les persones reflexives, empàtiques, obertes i tolerants que saben que en aquest món no hi ha cap veritat absoluta.
Esbrinar-la i transmetre’n els resultats és la missió dels emissors d'informació (mitjans de comunicació, xarxes socials o plataformes diverses), però fer-se’n una composició correcta és missió de cadascú.
Començant, com és natural, per decidir quins canals de comunicació són els més fiables.
Un tasca en la que Intermèdia excel·leix des de fa 35 anys, gràcies als seus magnífics equips de treball i a la comunitat de clients i amics que l’envolta.
Que sigui per molts anys.