L’escriptora britànica Jane Austen (“Sense and Sensibility”, 1811), va dir que per viure feliç cal compartir un propòsit, practicar la companyonia, respectar-se mútuament, ser moderats i comunicar-se amb sinceritat i bon humor. És possible crear aquestes cinc condicions ideals sense que hi hagi una bona comunicació a la família, l’empresa, el veïnat, el club, el poble, el país o qualsevol altra plataforma possible d’organització humana? Parlem-ne.

A primer cop d’ull, la major diferència perceptible entre mosques i formigues és que unes volen i les altres no. Volar, en principi, hauria de ser un avantatge competitiu, però encara no s’ha vist el cas d’una colònia de mosques cooperatives capaç d’ajudar-se mútuament en la cerca i transport d’aliments o en la construcció d’un habitatge comú. Les feromones que fabriquen les formigues per comunicar-se els hi perrnet, en canvi, organitzar l’intendència, fer formiguers, alertar-se dels perills, establir rutines de treball i tenir relacions, diguem-ne, sexuals. O si més no, reproductives. Com els insectes amb ales, però més discretament.

Les mosques, en canvi, són molt hàbils a l’hora de penjar-se boca avall del sostre, però no sembla que tinguin tant desenvolupat el sentit de la comunitat, malgrat que estiguin especialment ben dotades per reproduir-se. Sobretot a l’estiu. Ambdues espècies d’insecte són
actualment estudiades per especialistes en Robótica, amb l’objectiu final d’obtenir-ne alguna utilitat. Concretament, la Universitat de Harvard, creadora d’un petit artefacte batejat com a “mosca robòtica”, hi treballa des de l’any 2013. Però la impressió general i probablement molt poc científica, és que les formigues és comuniquen molt bé entre elles i les mosques, que sí que ho fan amb el seu entorn, van més a la seva.

Ser mosca o formiga, sens dubte, no és una opció. Assemblar-s’hi més o menys, sí. Tot és qüestió de rellegir Jane Austen de tant en tant. I, sobretot, de posar-s’hi.

Que tingueu un feliç mes de març.