Xavier Batalla va iniciar la seva exposició dient que l’eufòria per l’elecció del President Barack Obama ha cedit pas a una certa desconfiança o, si més no, a un gran escepticisme vers la seva figura. I és que, des d’Europa, els líders polítics ja saben que Obama té dues cares i que la seva imatge pública, la seva indubtable brillantor oratòria, no pot amagar una forma d’actuar fortament condicionada per la situació del seu país que l’obliga a fer una polìtica de caire més aviat continuista en relació a la criticada política de l’administració de George Bush Jr.

Segons Batalla, el principal problema d’Obama és la seva indefinició en política internacional. Havent anunciat
El món -ha dit el mateix president nord-americà-, “li ve gran als Estats Units” i, a l’hora de fer aliances, Obama no sembla tenir en Europa (o, més concretament, en la Unió Europea) un aliat preferencial.recentment l’ampliació de les tropes nord-americanes a l’Afganistan, per exemple, el líder americà s’ha hagut de contradir. Un fet que prova que bona part de les seves decisions venen condicionades pels diferents grups d’influència (lobbys, si us ho estimeu més) que hi ha a uns Estats Units, on cada cop es més difícil “fer equilibris” en un melting pot inabastable on els WASP ja no tenen el monopoli de l’opinió pública.

La Xina, Brasil i l’Índia han anat guanyant terreny i ara només França i Alemanya tenen un cert pes, atès que ja no es pot parlar com abans d’un únic Occident que actuï amb un sola veu (ara n’hi ha dos: Estats Units i la U.E.). Cal assumir, doncs, que ens apropem a una època “d’hegemonies compartides” en la qual els nord-americans ja no

poden aspirar a condicionar (ni solucionar) tots els conflictes del planeta. I més quan Obama ha de patir, segons Batalla, “l’odi” de bona part dels grups d’influència (essencialment neocons) americans que ja li compliquen prou la política interior.

Batalla explica com “la política nord-americana s’està espanyolitzant” i comenta que, tal i com passa a Espanya entre el PP i el PSOE, a Estats Units cada cop és més difícil el consens entre els dos grans partits. El cas més preocupant és el de la reforma sanitària. El conflicte aquí no es tan una qüestió ideològica (tots estan a favor de millorar les condicions sanitàries del país), sinó política: els republicans s’oposaran sistemàticament a la reforma doncs “generaria un monopoli demòcrata del poder durant tota una generació”.

Obrint el marc d’interès, la sessió va donar lloc a digressions no necessàriament lligades a l’eix del debat; com, per exemple, la rellevància de les constructores espanyoles als EUA, el paper del ministre Moratinos a Orient Mitjà o, fins i tot, la redacció del cèlebre editorial conjunt… Però això són aspectes que van més enllà dels límits de l’off the record i dels que, potser, en trobareu alguna pinzellada al nostre blog.

Data de la trobada: 03/03/2009