Ja m’hi hauria d’haver acostumat, però cada cop que comento que marxaré a Venècia per cobrir La Mostra de Cinema molts dels qui m’envolten em miren amb cara d’enveja, com si el meu fos un viatge idíl·lic per a privilegiats. “Aniràs a festes?”, “Et passejaràs per la catifa vermella?”, “Sortiràs per la televisió?”, “Et posaràs esmòquing?”… Les preguntes sonarien estranyes per a qualsevol periodista cinematogràfic, però per a un crític de pa sucat amb oli com un servidor semblen directament marcianes. No importa que els diguis que et passes el dia escrivint i que et lleves a les set del matí per veure pel·lícules: no et creuen. I si, a sobre, aquest any et decideixes per Cannes en comptes de per Venècia, ja estàs perdut.
Però ara és moment de fer balanç de la meva estada a La Croisette… i de tocar de peus a terra.
La forma més habitual d’arribar al festival és en avió a través de Niça, però nosaltres vam optar pel cotxe, que ens va permetre conèixer les carreteres franceses i aturar-nos a una àrea de descans per menjar un entrepà, que sempre té més gràcia que el dinar de les companyies aèries. La primera vegada que s’hi va, a Cannes, sovint genera un estat d’excitació prèvia, on la por es confon amb l’entusiasme. Ens havien dit que no era fàcil sobreviure al seu ritme vertiginós, i en vam ser testimonis durant les primeres jornades, quan un diluvi va assolar el poblet francès. Cua rere cua (fins a tres hores per veure l’última dels germans Coen) i sense estona per a àpats, ens vam quedar ben xops i amb poques ganes d’escriure després de tants inconvenients.
Tot i això, el principal problema no eren ni el clima ni el menjar ni tan sols els pesadíssims controls que feien als cinemes per aturar pirates i terroristes, sinó el color de la nostra acreditació: el groc. A diferència d’altres festivals internacionals, Canes classifica els periodistes en categories que determinen l’ordre en què poden accedir a les sales, a les rodes de premsa i, fins i tot, als seients de la platea. Els grocs, com ja deuen suposar, som els menys afortunats, ja que davant nostre entren els blancs, els roses estrella, els roses i els blaus. Què significa això? Doncs que, si no t’apropes a la sala amb molt marge de temps, és probable que et toqui el pitjor seient o que, directament, et quedis fora de la sessió.
Cert que la segona i la tercera projecció de cada pel·lícula de la Secció Oficial (on es competeix per la Palma d’Or) t’ajuden a no perdre’t cap títol, però si no ets un acreditat privilegiat et passes tantes hores esperant com assegut a les butaques del cinema. No voldria que aquesta entrada semblés una queixa, ja que em sento un afortunat per haver gaudit de grans pel·lícules com L’Image manquante, que reconstrueix el genocidi camboià amb figures de fang, o La vie d’Adèle, que narra l’amor i el desamor de dues noies al llarg dels anys, però sí voldria advertir que la cinefilia és una passió sacrificada que té poc a veure amb el luxe o el glamour.
Us prometo, doncs, que no vaig anar a cap festa ni a cap première en els deu dies que vaig passar a Canes. Em vaig creuar, això sí, amb la Laura Dern mentre passejava amb gran elegància per La Croisette, i confesso que em va fer molta il·lusió. No sé si recordareu aquesta actriu, però apareixia a Terciopelo azul i Parque Jurásico, dues pel·lícules que marcaren la meva cinefilia juvenil. Ella va ser l’única estrella que em va enlluernar en el meu viatge.
Ara, cada cop que algun col·lega em comenti els privilegis de Venècia o Cannes, li passaré l’enllaç d’aquest article. Si s’apunta amb mi al proper festival, farem cues plegats!
Leave a Comment